Serà difícil que m'entengueu,
si us explico els meus sentiments.
Necessito, encara, el vostre amor.
Sisplau creieu-me:
sóc la mateixa que era abans,
vestida de vint-i-un botons,
amb el poble, però, encara al cor.
Havia de deixar-ho, canviar el destí,
no podia seguir més així:
esperant un futur buit, sense ni un bri de llum.
Volia viure,
córrer arreu i provar així de tot,
però res no m'acaba d'omplir,
no somiava això.
No ploris, dolça Argentina,
no et deixaré mai, pots creure'm.
He fet errors, en la follia,
però no t'allunyis, et necessito.
I tant la fama, com els diners,
jo no els vaig cridar per ser aquí,
sé que el món pensarà que eren el meu desig.
Són fantasia,
falses promeses que ens vam creure tots.
L'autèntic tresor és aquí:
l'amor que ens uneix des del pit.
No ploris, dolça Argentina,
no et deixaré mai, pots creure'm.
He fet errors, en la follia,
però no t'allunyis, et necessito.
He parlat ja molt,
em sembla que no puc dir-vos
res més que això.
Però si encara dubteu,
als meus ulls veureu
que cada mot és cert.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada